LA UNIO EUROPEA I ELS TRACTATS DE LLIURE COMERÇ

El lliure comerç ha estat  i segueix essent un element clau en la construcció de la UE. Defensar el lliure comerç és a criteri de les institucions europees una garantia per al desenvolupament econòmic dels seus integrants.

És per aquest motiu que la UE manté una política activa de negociació amb els seus socis comercials, a vegades en el marc d’agrupacions regionals (per exemple, seria el cas de Centre Amèrica o el Mercosur)

Aquests acords de lliure comerç atorguen un accés privilegiat als respectius mercats,  i són admesos per part de la OMC (Organització Mundial del Comerç) com una excepció al principi de tracte igualitari a tots els membres  de l’organització.

Aquests acords de lliure comerç són acords preferencials perquè permeten als seus membres accedir als seus respectius mercats en condicions més favorables, eliminant  els aranzels per una part important dels productes. Els actuals acords que s’estan negociant inclouen aspectes no aranzelaris com ara qüestions relatives a la propietat intel·lectual, a la contractació pública i d’altres.

Si analitzem el mapa d’acords actualment vigent i en negociació per part de la UE, veurem que  el percentatge de  les importacions que entren a la UE amb aranzels reduïts o nuls (quasi tres quartes parts de les importacions) s’incrementarà en els pròxims anys.

La política comercial de la UE s’ha bolcat en els darrers anys en la negociació de convenis preferencials, tant amb els seus socis comercials de països desenvolupats com ara Canadà, Corea del Sud,  EEUU i Japó, com  també amb economies emergents com ara  la Índia.

En la fonamentació d’ aquesta política comercial es troba el convenciment que,  l’actual procés de globalització requereix un enfocament més complexa que el mer intercanvi de productes acabats amb origen o destí a un país. La globalització fa que els productes siguin el resultat d’una llarga sèrie d’intervencions que han tingut lloc en diferents parts del món. Això ens ha portat grans canvis en les cadenes de subministrament mundial, que fa que el  més  important sigui on es genera el valor afegit en el producte i no tant el lloc on es registren les exportacions. Tot un repte per a la planificació normativa i fiscal dels països.

Abans de 2006 els acords de lliure comerç representaven menys d’una quarta part del comerç de la UE. Si totes les negociacions conclouen amb èxit aquesta xifra s’elevarà a més de dues terceres parts.

Els Acords de lliure comerç  de la UE

A més de tot això la UE està negociant i té previst iniciar futures negociacions per aprofundir i ampliar acords comercials amb països com Marroc, Tunísia, Egipte i Jordània.

Fonts d’informació:

– ec.europa.eu/trade/
– www.wto.org/english/tratop_e/region_e/rta_participation_map_e.htm